¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

Treball, treballadors i sindicalisme en l'administració pública a Catalunya
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : CCOO : Columna, 1998
ISBN 8483005964

En el discurs historiogràfic i també en el discurs sindical els treballadors públics han estat caracteritzats per la seva manca de dinamisme reivindicatiu i la baixa conflictivitat dels seus moviments laborals. Sovint això ha estat argumentat apel·lant a les dependències i submissions dels empleats públics respecte de les conjuntures polítiques que han travessat les Administracions públiques a cada moment des del passat segle XIX. Ara bé, la confirmació que les coses hagin anat de tal forma no contradiu la constatació que tant el discurs historiogràfic -acadèmic o extraacadèmic- com el mateix discurs sindical han mostrat febleses i insuficiències per aconseguir integrar aquest sector de treballadors dins el marc interpretatiu de la història del moviment obrer, amb les seves particularitats i els aspectes que hagin pogut compartir amb el conjunt assalariat. Es podria fins i tot pensar que aquesta situació hagi pogut ser el producte d'una certa obsessió per part d'alguns historiadors pel món de les "granotes blaves", del qual habitualment s'ha ressaltat -de vegades amb més motius que d'altres- el seu caràcter combatiu i d'avantguarda. El cert és que han existit diferències visuals, i més que visuals, entre la classe obrera industrial i el món dels administratius, dels treballadors de serveis i dels funcionaris, situats en l'univers dels "colls blancs". Aquesta ha estat una realitat que, des dels moviments sindicals, no es va saber o no es va voler abordar en el seu moment, i que els faria tenir una responsabilitat en la tardana voluntat d'organitzar i impulsar l'activitat sindical entre un sector de treballadors (cada vegada més ampli) que, a priori, es considerava poc dinàmic. El cert és que en les històries del moviment obrer, el sector dels empleats públics és una parcel·la desatesa, marginal entre els protagonistes institucionals o individuals dels esdeveniments històrics més rellevants del moviment sindical català en particular i espanyol en general. Això, avui, pot ser que es manifesti de forma més evident, quan en el darrer mig segle la contractació a l'Administració pública ha crescut de forma extraordinària esperonada pel desenvolupament de l'Estat del Benestar. A partir de l'impuls donat per la Fundació Cipriano García -Arxiu Històric de la CONC, en col·laboració amb la Federació Social d'Administració Pública de CCOO de Catalunya-, un grup d'historiadors i científics socials han contribuït a pal·liar aquest gran desconeixement. I, tal vegada, s'hagi pogut donat un estímul en cercar l'espai on puguin encaixar, amb veu pròpia, la història i les experiències viscudes per aquest segment del conjunt assalariat que constitueixen els treballadors de l'Administració pública.

Disidencia y subversión : la lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : Crítica, 2004
ISBN 8484325563

"Franco murió en la cama" o "el régimen no estaba entonces seriamente amenazado" són expressions habituals. El cert és que, per contra, la dictadura estava minada per l'oposició que, des dels anys seixanta, protagonitzaven obrers i estudiants, i per les actituds crítiques d'intel·lectuals i d'amplis sectors de l'església. La importància d'aquesta oposició fou silenciada pel règim i ha estat ignorada pels que després s'atribueixen el protagonisme de la transició. El que aquest llibre ens ofereix, a partir d'una documentació interna fins ara desconeguda, és la visió que el mateix règim tenia del problema i els seus esforços per fer-hi front. Hom coneix gràcies a aquest document les llistes negres d'escriptors, actors o eclesiàstics; les temptatives per neutralitzar la creixent Conflictivitat social i el dissentiment polític, les tensions internes de la dictadura; les propostes per subornar dissidents i molts altres aspectes, massa ignorats, que aporten noves llums a la història del franquisme i permeten entendre millor el seu esgotament final.

Prácticas políticas y movimiento feminista en el País Valenciano (1976 - 1982)
Verdugo Martí, Vicenta

En: Feminismos y antifeminismos : culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València : Universitat de València ; Granada : Universidad de Granada, 2011. p. 333-358
ISBN 9788437078922

El capítol aborda el moment de major protagonisme del Moviment feminista al País Valencià, assolit a la dècada dels setanta i més notablement durant la transició atès que el desballestament de la dictadura i el context polític i social transicional representaren una oportunitat per a la reivindicació dels drets de les dones. En aquest sentit, el Moviment feminista va intervenir, conjuntament amb d'altres moviments socials, aportant les seues pròpies reivindicacions i denunciant la subordinació femenina, i va portar així a l'esfera pública qüestions que fins aleshores havien estat relegades a l'àmbit privat. L'autora, a través d'un estudi d'un àmbit geogràfic acotat, tracta des de les primeres plataformes feministes valencianes fins a l'Assemblea de Dones, passant per la Coordinadora de Grups de Dones del País Valencià. Així mateix, analitza els espais del Moviment feminista valencià i les principals campanyes per concloure que sense l'aportació d'aquest moviment social segurament la Democràcia espanyola hauria tingut un caire més conservador.

La Aportación de los nuevos movimientos sociales a la democracia en España
Toboso, Pilar

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936-2013. Zaragoza : Marcial Pons : Prensas Universitarias de Zaragoza, 2015, p. 111-140
ISBN 9788415963769

L'objectiu del capítol és analitzar la contribució que els moviments socials que es desenvoluparen a Espanya durant el tardofranquisme i la Transició, als quals convencionalment hom presenta com a "nous", van fer al disseny democràtic, així com els mecanismes mitjançant els quals interactuaren amb les cultures polítiques d'esquerra. Els nous moviments socials, hereus de la fragmentació cultural dels anys seixanta, van plantejar unes reivindicacions d'acord amb la realitat social que es vivia al país, a conseqüència del desenvolupament econòmic. Unes reivindicacions que inicialment no contemplaven ni els partits ni els Sindicats tradicionals, centrats en la transformació del sistema polític, però que finalment es van veure obligats a incorporar per la pressió que s'exercia des del carrer. En aquest sentit, el capítol analitza, per una banda, l'orientació ideològica, en en el cas de tenir-la, dels denominats nous moviments socials i, per l'altra, procura explicar la pressió que realitzaren perquè el model democràtic finalment dissenyat es recolzés damunt d'uns paràmetres socioculturals diferents als inicialment previstos i que van transformar el sistema de normes i relacions socials dominants.

El Movimiento de las comisiones obreras : el desafío obrero a la dictadura
Tébar Hurtado, Javier

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : Publicacions de la Universitat de València, 2012, p. 107-122
ISBN 9788437090146

Els orígens de la seva aparició en diferents indrets, la projecció del seu abast més enllà de l'àmbit local, així com el caràcter flexible de la forma de protesta impulsada pel moviment de les Comissions Obreres, constituïren una novetat en el desafiament polític al règim franquista. Que això fos així depengué tant del tipus de reivindicacions que defensaren, a partir de la combinació de peticions laborals concretes i explícites demandes polítiques, com de les pròpies característiques del repertori de l'acció col·lectiva que adoptarien ben aviat, actuant tant en l'àmbit legal com en el terreny de la il·legalitat franquista. La persecució de les activitats identificades com un moviment social com el de les Comissions, sorgides i consolidades des de principis dels anys seixanta en diferents regions espanyoles, va acabar constituint per a les autoritats de la Dictadura un dels seus principals objectius per mantenir allò que conceptuaven com a "ordre públic". No en va, al llarg d'aquella etapa del seu recorregut històric, les Comissions Obreres van tenir un destacat protagonisme en l'ampliació i l'enfortiment de la resistència opositora a què va haver d'enfrontar-se la Dictadura durant els últims lustres de la seva existència.

Estructura social : Relaciones laborales y huelgas
Soto Carmona, Álvaro

En: Historia de la España actual: 1939 - 2000 : autoritarismo y democracia. Madrid ; Barcelona : Marcial Pons, 2001. p. 193-225
ISBN 8472488993

El capítol explica els importants canvis que s'experimentaren en l'estructura social com a conseqüència del pas de l'agricultura a la indústria. Així, l'urbanització, l'educació i el consum van implicar una Ruptura amb les formes de vida tradicionals, quelcom que anà naturalment seguit del sorgiment de nous conflictes socials. Així, les associacions de veïns van esdevenir, juntament amb els estudiants un instrument actiu de lluita social, en un marc de secularització i de puixança del moviment obrer. Es detalla igualment al document la millora del nivell de vida (sense redistribució de la renda) i el debat sobre el moment en què es creà a Espanya l'Estat de Benestar, que a parer de l'autor se situaria a finals de la dècada de 1970.

El Moviment obrer durant la transició democràtica al País Valencià
Santacreu Soler, Josep Maria

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 295-314
ISBN 9788437086804

Aquest capítol de llibre exposa i defensa tres tesis sobre el moviment obrer al País Valencià durant la transició. La primera, que el sindicalisme no va tenir exclusivament una línia d'acció centrada en les reivindicacions obreres durant la transició democràtica al País Valencià, sinó que també va assumir responsabilitats polítiques i socials. La segona, que les responsabilitats polítiques, laborals i socials assumides pels sindicats, la repressió que van patir els dirigents i militants dels Sindicats i la dinàmica negociadora oberta per la legalitat del règim van facilitar que s'hi desenvolupessin polítics destacats de l'esquerra, sobretot advocats laboralistes. Molts d'ells van aconseguir ser dirigents de partits polítics d'esquerres i diputats. I la tercera, que els Sindicats d'esquerra no van plantejar un projecte d'organització social alternativa al capitalisme liberal durant la transició com ho havien fet els sindicats d'abans de l'arribada de la dictadura de Franco el 1939 al País Valencià.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

La Revolución portuguesa y su influencia en la transición española, 1961 - 1976
Sánchez Cervelló, Josep

Madrid : Nerea, 1995
ISBN 8486763843

Els esdeveniments i transformacions que va viure Portugal entre 1960 i 1976 constitueixen una fita important en la història del país veí i de la península Ibèrica, i també en el context europeu -en derrocar-se per un cop militar però sense vessament de sang la penúltima dictadura d'Europa Occidental- i mundial, per tal com es posà fi a l'imperi colonial portuguès a l'Àfrica i a l'Àsia. A l'Espanya franquista es va deixar sentir amb força la influència d'aquests esdeveniments, no tan sols per la proximitat geogràfica i les relacions de tota mena entre els dos països, sinó també per les similituds entre els dos règims (que no exclouen al mateix temps l'existència de diferències). La revolució portuguesa es va viure a Espanya amb una enorme expectació, com una estimulant referència per a una societat impacient per posar fi al llarg període de règim franquista. I el fet que el canvi de règim s'efectués a Espanya d'una manera molt diferent de la portuguesa no impedí que es desenvolupés un complex joc d'interaccions entre els dos processos. Tals són els esdeveniments i influències que estudia Josep Sánchez Cervelló, qui, després de consultar una ingent quantitat de fonts escrites i realitzar nombroses entrevistes als protagonistes d'aquells fets, aporta amb aquest llibre el primer estudi documentat i complet sobre el tema.

Por qué fracasó la democracia en España : la Transición y el régimen del 78
Rodríguez López, Emmanuel

Madrid : Traficantes de Sueños, 2015
ISBN 9788494311116

Després de quaranta anys de dictadura, la Transició ha estat representada i explicada com el triomf de la democràcia. Uns líders moderats i intel·ligents, un poble madur i responsable, l'oportunitat d'un canvi polític, però sense riscos ni aventures; fora del consens a penes si quedava espai per a les amenaces de l'extremisme terrorista i de la involució. Aquesta és la imatge repetida en documentals, llibres i premsa, que fins fa ben poc ha servit de pilar ideològic de la Democràcia espanyola. En aquest llibre es prova una interpretació diferent i trencadora. El canvi polític no s'explica a partir de l'acció d'un grapat de grans personatges, tampoc com a resultat d'un ampli consens entorn a la democràcia possible, ni tan sols com la conseqüència dels acords entre elits. La Transició i el canvi social s'expliquen com a resposta a una crisi econòmica, política i social de gran magnitud, que es desplega a partir de les contradiccions que van generar les forces mobilitzades durant el tardofranquisme. Sota aquesta perspectiva, el centre de l'explicació torna el protagonisme a les lluites de fàbrica, el moviment veïnal, els nous moviments socials i, en general, l'onada de canvi democràtic que va experimentar el país en aquells anys.

Identidad de género, feminismo y movimientos sociales en España
Ramos Palomo, María Dolores

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 21 (2000) p. 523-552)

El feminisme és un moviment sociopolític de caràcter plural que històricament ha anat evolucionant a cada país d'acord amb una sèrie de circumstàncies. A grans trets, la seva trajectòria a Espanya pot recórrer-se en cinc etapes: 1) Dels plantejaments laics a la Ciutadania política; 2) De la Ciutadania política a l'obertura d'espais sindicals; 3) Del silenci a la transgressió; 4) Cap a la llibertat: el període de consolidació del moviment de dones; i 5) El feminisme en la democràcia. L'anàlisi d'aquestes etapes i dels diferents elements que s'hi manifestaren és l'objectiu d'aquest article.

Asalto a la fábrica : luchas autónomas y reestructuración capitalista, 1960 - 1990
Quintana, Francisco

Barcelona : Alikornio, 2002
ISBN 8493223204

Les tres dècades compreses entre 1960 i 1990 representen en la nostra història recent una transició de la què el canvi de règim a un de democràtic només representa la vessant política. Són trenta anys de profunda transformació social, econòmica, política i cultural que segueixen el procés d'inserció de l'economia espanyola en el circuit de reproducció internacional capitalista. La primera part del llibre se centra en torn al que els autors qualifiquen d'antagonisme d'una classe obrera urbana i bel·ligerant, l'autonomia de la qual es materialitzà en un cicle de lluites autònomes que haurien constituït el teló de fons que precipità el pacte de la transició democràtica entre l'oposició democràtica i els hereus de Franco. La segona part recull les transformacions que, un cop consolidat el pacte social, tenen lloc al llarg de la dècada dels vuitanta, mitjançant la introducció de mesures polítiques que s'analitzen com a orientades a desintegrar la resistència obrera, en consonància amb el pla de reestructuració que s'estava portant a terme en la resta de països capitalistes. Un cop extingits els últims bastions de la resistència obrera autònoma i convertida la societat en fàbrica, s'hauria inaugurat una fase d'antagonisme social difús, amb noves figures de proletarització accelerada (precarització) vinculades a nous àmbits de vulnerabilitat del procés de reproducció capitalista.

Aportaciones teóricas y prácticas de los diferentes feminismos
Pérez Garzón, Juan Sisinio

En: Historia del feminismo. Madrid : Catarata, 2011, p. 206-244
ISBN 9788483196588

La conquesta de la igualtat per les dones ha estat un procés difícil i ple d'obstacles constants. Avui, en els inicis del s. XXI, aquesta igualtat s'accepta amb normalitat als països democràtics, en els quals queden encara aspectes per a resoldre, tals com la violència de gènere. Però la paraulaFeminisme segueix suscitant alguns recels perquè s'ha estès la idea que el Feminisme és una ideologia extrema entre els que encara es resisteixen que les dones surtin de les desigualtats imposades al llarg de la història. Per contra, el Feminisme és justament un moviment de transformació sociopolítica i cultural que promou el compliment del principi d'igualtat de totes les persones. Històricament, ha estat part de l'avanç de la Democràcia, de manera que ambdós s'exigeixen mútuament. Això sí, en el Feminisme les dones n'han estat les impulsores. Llurs aportacions han estat decisives per a construir societats més lliures i amb drets iguals per a tots. D'aquí la necessitat d'aquest llibre, prologat per Amelia Valcárcel, per a conèixer de manera clara i senzilla com s'ha arribat a la situació que avui es viu en alguns països, com han estat les successives conquestes de parcel·les de llibertat per a les dones i qui ha estat protagonista d'aquest procés. Més concretament, a les pàgines ressenyades, Pérez Garzón vincula el Moviment feminista amb els corrents de canvi social i cultural que van guanyar terreny durant la Transició i acabaren definint bona part del discurs públic de la democràcia.

La Protesta de sólo unos pocos : el débil y tardío surgimiento de la protesta laboral y la oposición democrática al régimen franquista en Andalucía Oriental, 1951 - 1976
Ortega, María teresa

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 26 (2003) p. 113-160)

El present article té per objecte l'estudi i l'anàlisi d'un tema fins ara escassament tractat per la història de l'oposició al franquisme. S'ocupa dels factors que van fer possible el ressorgiment del moviment obrer i sindical, o de la protesta laboral, en les províncies escassament industrialitzades de l'Andalusia Oriental. D'aquesta manera, pretén acabar amb la visió tradicional creada per la historiografia que ha limitat els actes de protesta contra el règim de Franco a aquells espais intensament industrialitzats del nostre país. La present investigació, centrada en les províncies de Granada i Jaén i la seva evolució al llarg d'un dilatat període històric situat entre el final de la Guerra Civil i l'etapa final del règim franquista, condueix a la següent conclusió: malgrat l'existència de múltiples obstacles tals com els negatius efectes de les polítiques franquistes d'industrialització, el predomini del minifundisme empresarial o la debilitat de la classe obrera urbana, també es va produir a les províncies estudiades una reconstrucció de la cultura de la protesta i la reivindicació democràtica, si bé aquesta fou més lleu i més tardana.

Nosotros los comunistas : Memoria, identidad e historia social


Madrid ; Sevilla : Fundación de Investigaciones Marxistas : Atrapasueños, 2009
ISBN 9788487098529

L'obra té l'objectiu de narrar la història del PCE centrant-se en les posicions i experiències dels militants. La publicació recull les ponències del II Congrés d'Història del PCE (22-24 de novembre de 2007) organitzat per la Fundació d'Investigacions Marxistes, dedicades a aspectes fins al moment poc atesos de l'organització comunista. En aquest sentit, l'estudi de la doctrina i de la identitat del partit és treballada per David Ginard, Xavier Domènech, Francisco Erice i Francisco Sevillano, mentre que la "qüestió femenina" és analitzada per Claudia Cabrero i Irene Abad. Carme Molinero, Sergio Rodríguez Tejada i Rubén Vega analitzen l'oposició comunista a la dictadura -el PCE ha estat fonamentalment reconegut per la seva visualització particular com a plataforma aglutinadora de bona part de l'antifranquisme-, i el projecte cultural dels comunistes espanyols és estudiat per Manuel Aznar Soler. Finalment, el llibre planteja també una reflexió sobre el model de democràcia a què aspirava el PCE (Francisco Fernández Buey) i algunes conclusions sobre la situació amb què el partit arribà als transcendentals moments de la transició democràtica (Josep Fontana).

El Moviment feminista durant la transició
Nash, Mary

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 355-365
ISBN 9788437062938

Als Països Catalans el Feminisme com a moviment plural té unes característiques diferents del moviment de molts països europeus ja que constitueix un moviment de signe polític inserit de ple en el moviment d'oposició a la dictadura franquista. A diferència d'altres països, la transició d'una dictadura a la Democràcia marcà lògicament una forta orientació política inicial del moviment, que es desenvolupà en el marc de les dinàmiques socials d'oposició a la dictadura franquista i de conquesta de la Ciutadania i de la Democràcia. El Feminisme català representà una clara resposta democràtica a la Repressió política franquista, però també dirigida de forma específica contra les dones.

La Huelga de Roca Radiadores : una experiencia de autoorganización obrera
Mulero Campoy, Marta

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 6 (2015) p. 11-29)

El conflicte a Roca, la segona empresa industrial més important de Catalunya després de SEAT el 1976, es va iniciar el 8 de novembre de 1976 amb l'acomiadament d'un treballador durant la negociació del conveni col·lectiu. Els mètodes assemblearis de Roca es van enfrontar a les directrius de les diferents centrals sindicals. L'objectiu d'aquest article és explicar en què va consistir el moviment obrer dels treballadors de Roca i analitzar la importància que tingué la vaga dins del debat sindical de les principals centrals sindicals a l'inici de la Transició democràtica.

Mis manos, mi capital : els treballadors de la construcció, les CCOO i l'organització de la protesta a la Gran Barcelona (1964 - 1978)
Mota Muñoz, José Fernando

Alzira : Germania, 2010
ISBN 9788492587322

La construcció fou un sector travessat tant per la recepció dels corrents migratoris que desfermà l'èxode rural a Espanya com pels efectes del boom immobiliari i especulatiu que es produí durant els anys del "desarrollismo" franquista, a la dècada dels seixanta. L'autor proposa un recorregut temporal des de llavors fins als anys centrals de la transició política a la Democràcia en el nostre país, anys durant els quals de forma paral·lela es produí la construcció de CCOO com sindicat. Són moltes les pistes i els suggeriments que es formulen en el text, un treball on el detall i minuciositat sobre els esdeveniments està sempre acompanyat de la voluntat expressa de l'autor de recuperar la presència de les persones -al llarg del seu relat n'apareixen més d'un centenar- per tal d'analitzar la dinàmica entre els uns i les altres.

Comisiones Obreras en la dictadura
Moreno, Juan

Madrid : Fundación 1§ de mayo, 2012
ISBN 9788487527272

Aquest llibre narra les lluites de les inicials Comissions Obreres més o menys espontànies fins a la legalització, l'abril de l'any 1977, de la Confederació Sindical de CCOO, recorrent les seves mobilitzacions i l'actuació dels seus militants i dirigents. Comissions Obreres en la dictadura és un estudi centrat en la dimensió general de CCOO, però explica també l'expansió de les Comissions Obreres per tot l'Estat, basant-se en els testimonis i aportacions d'històrics militants, així com dels investigadors vinculats als arxius i fundacions de CCOO. Al llarg de més de 600 pàgines es posa de relleu que Comissions Obreres, com demostren els arxius del Tribunal de Orden Público, va ser l'organització social més destacada i colpejada durant bona part de la dictadura franquista. Les nombroses Vagues en els diversos sectors: metall, construcció, mineria, tèxtil, etc., en diverses províncies i els continus processos, com el "1001" o el de "els 23 de Ferrol", foren decisius en el combat per la llibertat sindical, per l'amnistia i per la democràcia.